Segons l' informe sobre l'estat social de la nació any 2017, hi ha 8 milions de persones que encara que tinguin feina són pobres i estan en risc d'exclusió social. S'han de posar en marxa mecanismes que generin més estabilitat a l'ocupació, amb salaris que permetin viure amb dignitat. S'està perdent el capital humà.
La remuneració salarial i el seu increment és un dels aspectes de les condicions de treball més reivindicats. La (OIT) Organització Internacional del Treball ha lluitat constantment per establir normes que garanteixin i protegeixin el dret dels treballadors a percebre un salari just. Ja el preàmbul de la seva Constitució el 1919, diu "la garantia d'un salari vital adequat" és un dels objectius més urgents.
Salari deriva del llatí "salarium", que significa 'pagament de sal' o 'per sal', ve de l'època dels romans, la sal era tan valuosa que els pagaments als funcionaris públics es realitzaven en paquets de sal, que després s'usaven com a moneda de canvi. La quantitat de sal que cobraven rebia el nom de "salarium", on va derivar després la paraula salari.
En 1996 el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) estableix en el seu article 7 que, els Estats del Pacte reconeixen el dret de tota persona al gaudi de condicions de treball equitatives i satisfactòries que li assegurin especialment:
a) Una remuneració que proporcioni com a mínim a tots/es els treballadors/res:
i) Un salari equitatiu i igual per treball d'igual valor, sense distincions de cap espècie; en particular, ha d'assegurar-se a les dones condicions de treball no inferiors a les dels homes, amb salari igual per treball igual.
ii) Condicions d'existència dignes per a ells i per a les seves famílies conforme a les disposicions del present Pacte.
b) La seguretat i la higiene en el treball.
c) Igual oportunitat per a tots de ser promoguts, dins del seu treball, a la categoria superior que els correspongui, sense més consideracions que els factors de temps de servei i capacitat.
d) El descans, el gaudi del temps lliure, la limitació raonable de les hores de treball i les vacances periòdiques pagades, així com la remuneració dels dies festius.
Contràriament a això, segons un informe recent de l'organització Oxfam Intermón sobre impacte de les diferències salarials en les llars, el triangle crisi/devaluació salarial/pobresa persisteix amb la recuperació i ha aprofundit en la desigualtat de les famílies. Mentre a Espanya els salaris més baixos segueixen caient des de 1990, les retribucions de l'1% dels quals més guanyen han augmentat gairebé un 20%. A Espanya concretament els salaris més baixos han caigut el 28% des del 2008.
En aquest sentit, un altre informe de la Comissió Europea assenyala que, encara que l'economia espanyola creix a bon ritme. El PIB va augmentar un 3,2% l'any passat, un dels més elevats d'Europa, el que no s'ha traduït en una reversió de les conseqüències devastadores de la crisi. Gairebé un 30% dels ciutadans viu en risc d'exclusió social "Els nivells de pobresa i desigualtat salarial estan entre els més alts de la UE", assenyala el document. Es tracta d'una realitat que les organitzacions socials ja han mostrat en múltiples ocasions i que ara també recull Brussel·les.
Pel Doctor Vicenç Navarro López, expert en economia política i polítiques públiques, actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra, i professor a la Universitat Johns Hopkins de Baltimore, una de les característiques del mercat de treball espanyol, accentuada durant la crisi actual, és el baix nivell dels salaris de la gran majoria de les persones que estan treballant. I una altra que complementa l'anterior, és la gran dispersió salarial existent entre la població assalariada, és a dir, l'elevada distància que hi ha entre els salaris dels millor pagats i els pitjor pagats, l'escàs desenvolupament de l'estat del benestar a Espanya, és una de les raons de l'escàs desenvolupament dels serveis públics de l'estat del benestar. Només un adult de cada deu treballa a Espanya en serveis (com a sanitat, educació, escoles d'infància, serveis domiciliaris o serveis socials, entre d'altres). A Suècia és un de cada quatre. Si aquest percentatge s'apliqués a Espanya, el nostre país tindria cinc milions més de treballadors (eliminant, per cert, la desocupació). I aquí està el punt més gran feble de l'estratègia de les retallades d'ocupació pública.
La destrucció d'ocupació empobreix al país, assenyala el professor Navarro, s'hauria de crear ocupació perquè s'establís la necessitat de tenir més ocupació. Més ocupació vol dir més riquesa i més demanda, la qual cosa crea major necessitat d'ocupació. En països com Grècia i Espanya, on el món del treball és feble, hi ha un percentatge menor de persones treballant en el seu estat del benestar, menys gent treballant i major desocupació. La taxa d'atur és un indicador polític que defineix les relacions de poder de classe en un país. La transició inmodélica de la dictadura a la democràcia a Espanya, va perpetuar l'enorme poder de les forces conservadores, la qual cosa explica que Espanya hagi tingut sempre en el seu període post transició una elevada desocupació i que ara s'estigui accentuant amb la crisi. La causa determinant de l'atur i dels baixos salaris és política més que econòmica o financera.
El Congrés dels Diputats va aprovar per aquest any pujar el Salari Mínim Interprofessional (SMI) fins als 707,70 euros mensuals, i l'augment seguirà anualment de forma escalonada fins als 800, encara així està lluny de la recomanació de la Carta Social Europea, segons aquesta hauria de ser el 60% del salari mitjà net anual, uns 1.308,10 euros bruts al mes.
Sense salaris dignes, no hi haurà recuperació econòmica sostinguda, ni una millora del benestar, cosa què el govern hauria de tenir en compte, i no mostrar un optimisme excessiu, quan com hem vist el que hi ha són 8 milions de persones que encara que tinguin feina són pobres i estan en risc d'exclusió social.
Maria Hilda LOPEZ PEREZ
Presidente Assat50
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada