dissabte, 29 de desembre de 2018

Les persones en atur de llarga durada, entre la dificultat i el desànim



Un dels estudis sociològics més famosos (Lazarsfeld, P. et al. Los parados de Marienthal, ed. La Piqueta, Madrid 1996) sobre l’atur d’una petita comunitat industrial propera a Viena: Marienthal. El treball al voltant del fenomen de l’atur no insisteix –o almenys no únicament– en les penalitats econòmiques patides per les persones aturades sinó –sobre elsignificat del temps i el desànim que marca les actituds i les conductes d’aquestes persones.

L’experiència de l’atur de llarga durada és psicològicament molt costosa en tant que posa a la persona davant d’una situació d’impotència: vol trobar feina i no pot; la busca i no la troba. Una de les conseqüències conegudes de la crisi econòmica que va començar fa una dècada fou la destrucció massiva de llocs de treball; en un context on aquests llocs de treball desapareixen l’activitat de recerca de feina pot ser inútil: no és que qui busca la feina ho fa malament, no sàpiga fer-ho o no busca amb prou motivació; és que simplement no hi ha cap feina a trobar. No hi ha feina per a tothom i aquelles tipologies de treballadors que es troben en una situació de vulnerabilitat al mercat de treball, sigui per la raó que sigui, acaben resultant afectades en major mesura pel fenomen de l’atur de llarga durada.


Estadisticament, una persona es considera un aturada de llarga durada quan fa més d’un any que es troba en situació d’atur; segons aquesta definició les dades de l’Enquesta de Població Activa mostren que, per al tercer trimestre de 2017, gairebé la meitat de les persones a l’atur són de llarga durada, sent aquesta una situació que afecta amb més intensitat al col·lectiu de dones. Així, si un 49,33% del total de l’atur, és de llarga durada, un 44,98% dels homes i un 52,41% de les dones, es troben en aquesta situació. Cal tenir en compte, però, que pel que fa a les dades absolutas –considerant únicament el col·lectiu en atur de llarga durada– al llarg dels anys de la crisi el pes dels homes ha sigut major tot i que, amb la recuperació econòmica, les dones han tornat a ser majoria entre aquesta tipologia d’atur.

És necessari assenyalar que les dades milloren si es consulta la sèrie històrica més recent (un 54,41% de les persones aturades eren de llarga durada el 2013; un 54,76% per al 2015), la realitat és que aquestes mateixes dades mostren encara que una part molt important de l’atur es troba en una situació complicada en el mercat de treball. I, en tot cas, la millora cal situar-la encara en el context de la crisi: el percentatge (en aquest cas amb dades anuals de l’EPA) l’atur de llarga durada el 2007 –just abans d’iniciar-se la crisi– era del 28% i l’any 2009 –ja amb la crisi en marxa– el mateix percentatge rondava el 25% del total de l’atur.

Un important condicionant per a l’atur de llarga durada és l’edat, i el desànim: les persones aturades de més de 50 anys es troben amb molta més probabilitat en aquesta situació d’atur de llarga durada que els més joves. En el mateix sentit la formació també afecta. En general la formació –la de caràcter superior i, especialment, la formació professional– funciona molt bé com a prevenció de l’atur de llarga durada si bé, entre els col·lectius més joves, pot donar-se el cas que, sent la formació superior més freqüent, els percentatges d’atur de llarga durada també són alts.

És necessari assenyalar que un dels fenòmens associats a aquest atur de llarga durada és que, quan de més llarga durada és la situació d’atur, té més dificultats per buscar feina, fet que pot arribar a desànim. Aquest fet és especialment significatiu en l’àmbit de l’anàlisi sociològica donat que aquestes persones poden deixar de constar estadísticament –especialment pel que fa a l’atur registrat al SEPE però també per a una eina com l’EPA, que al cap i a la fi és una enquesta– i, així, passar a engreixar formalment la taxa de persones inactives tot i que, en realitat, la persona prefereix treballar a no estar a l’atur.

Des d’aquest punt de vista cal considerar l ‘existència de l’atur de molt llarga durada, quan fa més de dos anys en situació de desocupació. Aquestes persones són les que tindran més dificultats per a trobar una feina donat que no compten amb experiència recent en el mercat de treball i, sobre ells, el càstig psicològic del desànim pot ser molt més evident: més d’un 70% de l’atur de llarga durada, per al tercer trimestre de 2017, ho és, també, de molt llarga durada. Es fa complicat, així, parlar de processos de transició des de l’atur de llarga durada fins al mercat de treball si una part important d’aquestes persones en atur fa més de dos anys que estan allunyats de la feina, almenys de la formal.

Les dades són molt rellevants perquè mostren d’una manera molt crua l’efecte de la crisi en el mercat de treball i quin ha estat el ritme de creixement de les persones excloses. La recuperació dels últims anys, no ens hauria d’impedir observar tres elements molt importants. No només per al mercat de treball sinó, també, pel teixit social.

El primer és que una part significativa del milió i més d’atur de molt llarga durada, no tornarà a treballar mai; si això és així, vol dir que hi ha un percentatge important de la classe treballadora que, sense dret a prestacions contributives, es veu abocada a situacions d’exclusió social i/o de dependència econòmica. El segon dels elements que és necessari analitzar té que veure amb quina ha estat -al llarg dels anys de crisi econòmica i continua sent encara- la forma com aquestes persones pogut obreviure:  quantes d’aquestes han optat per la jubilació anticipada, o per altre tipus de prestacions o subsidis i quin ha estat el preu que han pagat –en termes de pèrdua d’anys de cotització per a obtenir millors rendes en la jubilació, rendes que ara s’estalvia l ‘estat- per aquesta sortida precipitada del mercat de treball.

El tercer element és difícilment quantificable però també real. Les penalitats, dificultats i conseqüències quant a la salut física i mental que aquestes persones han anat patint al llarg de tot el període. Degradació de la salut que, acompanyada de l’entrada en la pobresa, també dificulta la integració social i posa en perill el que coneixem com cohesió social i que, al cap i a la fi, podria haver-se mitigat amb altres polítiques d’ocupació que no carreguin tota la responsabilitat de l’atur en la persona aturada i que tingui en compte el mercat de treball.

Les persones aturades de Marienthal finalment van acabar patint deterioraments importants de la seva salut, també l’experiència del temps viscut va experimentar importants transformacions, ja que aquest temps, buit del contingut que significava l’ocupació, de sobte no hi havia qui sàpigues utilitzar-lo. Les persones aturades estaven resignades I/o desesperades però, en tot cas, ningú sabia massa bé com fer front a una nova situació que, a més, s’allargava en el temps. Enric Sanchís, de la Universitat de València, ens explica al seu treball La experiencia del Paro que és arriscat fer generalitzacions absolutes a partir de l’anàlisi de Marienthal a causa de diversos factors (potser els més obvis són el diferent context històric temporal així com la condició de fenomen excepcional que va tindre el cas de la colònia industrial austríaca) però, de tota manera, la comparació ens és útil per a il·lustrar les principals conseqüències de l’atur de llarga durada. Una part té a veure amb la pèrdua d’una important font de generació de riquesa –les persones expulsades, la seva experiència i les seves cotitzacions–; amb l’augment de la despesa social en forma de tractaments mèdics, subsidis, prestacions i ajuts als quals, per agreujar la situació, no totes poden accedir. I finalment, amb la caiguda en l’exclusió d’aquelles que, sigui per la raó que sigui, no solament han estat expulsades del mercat de laboral sinó també d’altres mecanismes d’integració, protecció i cohesió.

Font:Juan Miguel Garcia Nogueroles ElDiariDelTreball


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada